YO SE QUI SOC. Vicent Savall
Nova pagina de la RACV

Seccio llengua i lliteratura

Paraules valencianes i traducció al català i al castellà

martes, 26 de enero de 2016

¿I si el perill som mosatros?

La veritat es que veent la situacio actual valenciana u ha de fer una paradeta en el seu quefer quotidia i pensar com s’ha arribat fins aci. Dona igual que voste siga mege, politic o pensioniste, segurament en algun moment d'este any que acabem de passar s'ha preguntat: ¿Per qué no ix un partit valencià en prou força com per a poder representar-mos en Madrit en igualtat de condicions que ho feren CIU o el PNV en el seu temps? ¿Tan dificil es?
Ahi crec que ha donat en la clau. Sí que es dificil, yo diria que dificilissim. Es mes, si voste arribara a la conclusio de que votaria a un partit valencianiste si tinguera l'oportunitat, senc desilusionar-lo. Voste mai el votaria, perque haver-ne n’han hagut. I voste ha triat el vot "util".
I es que el perill principal que assola el nostre Regne es voste, el seu veï, el chic eixe que viu en Massarrojos i ix tots pels matins en la bici, la dona de Beniarjo que disputa en totes les parades del mercat i, com no, el foll que crea un partit valencianiste en l'ilusio de conseguir juntar a tots els valencianistes baix el mateix paraigües. En definitiva el perill es valencià. No cal buscar fora puix si realment tingueren una educacio que nos neguen, precisament, els governants valencians, un atre gall nos cantaria. Si realment els noticiaris valencians i els diaris eixos, que be saben arreplegar subvencions valencianes, pero que en acabant miren cara ponent o tramontana, vullgueren contribuir a educar a la nostra societat en la valenciania, d’unes atres aigües estariem bevent. Pero es millor callar, deixar i, sobretot, criticar. No cal fer autocritica, ni buscar mes alla la causa o casuses del nostre agravi. Els culpables som mosatros.
En realitat ¿quan hem deixat de ser valencians i mos hem tornat meninfots, critics a destemps i “palmeja barres de bar”? Sí, ha llegit voste be, palmeja barres de bar, eixa aficio heretada que consistix en bramar agarrat a un got en la barra d'un bar i colpejar mentres es malaix a qualsevol i es jura estar dispost a qualsevol cosa en tall de que canvie el panorama; pero que, desgraciadament, quan u arriba a casa es tomba en el sofa i s'oblida de tot. ¿Sap voste puix des de quant hem deixat d’eixercir de valencians? Molt s'ha parlat de les centuries passades, dels anys de Germanies, de la batalla d'Almansa, inclus de la revelio contra el frances, moments en que el nostre caracter es mantenia ferm. Seguiem sent valencians. ¿Quant realment ha canviat esta situacio? La veritat, no se sap, perque una volta patida la provincialisacio, encara a principis del sigle passat erem un poble mamprenedor, que va saber reinventar-se a partir d’una desfeta important en el conreu dels cucs de seda i l’indrustria derivada, que mantenien practicament la nostra economia. I ixquerem avant, aixo sí, perdent molt i pot ser, part del nostre caracter. Les dos republiques i la Guerra Civil tambe influiren, pero lo que mes, al meu entendre, marcà esta desfiguracio del nostre ser valencià foren el regim franquiste i la transicio. Vore com les promeses fetes pels nostres governants van perdent-se com la bromera de les ones en la plaja no es que anime, damunt, vore com els pactes entre dos sempre acaben imponent-nos algun castic als valencians, manco. I pijor sabent que en la firma d'eixe tracte, sempre, ha hagut un valencià.
¿Tant nos ha canviat el caracter que nos hem deixat dur per quatre matalafers?
Vore com les manifestacions pels nostres drets anaven decaent no era un panorama molt encorajador, pero lo que  pareix que mes nos adormia, era vore que no havien passat en les pantalles victorioses del NODO i de les televisions, tant estatals com, mes tart, en la nostra plorada Canal 9. Perque, com nos ensenyaven, Espanya anava be i Valéncia era el motor que ho fea possible. Menut engany. I com nos l'hem tragat, tant que inclus la majoria no han sabut mai de les manifestacions a favor del valencià, del codic ISO, ni de les critiques en contra de la substitucio d'este pel d’unes atres llengües vingudes de fora, del fallo del Trubunal Constitucional, a pesar de no donar rao de recurs, a favor de dir-li catala al valencià quan ho desestimava (i aixina ho ha demostrat el temps) tot el poble valencià, de les actuacions contra les cessions que nos anaven minvant poder, les tancades a favor de conseguir l'Estatut Valencià per l'articul 151, o via rapida com es dia en aquella epoca i que nos convertia en nacionalitat historica, ademes de donar-nos l'oportunitat de votar-lo en referendum. Tot aixo no ho anaven a permetre uns senyor que, instalats en Madrit, per lo unic que lluitaven era per conseguir cessions per a unes atres regions, i aixo, sobre ser valencians en la majoria dels casos. I, com casi sempre, els mijos de comunicacio muts.
Pero hui, quan ya han passat setze anys des de l'entrada en el nou sigle, el panorama es mes aterrador, i el perill es cada volta mes valencià: Des de partits valencianistes que pensen igual, que viuen en el mateix panorama i que peguen cartells en la mateixa paret, renyint i dient-se les mil barbaritats, fins a partits estatals que neguen la nostra llengua, les nostres senyes d'identitat, o pijor, que diuen defendre-les i fan una llei, dos dies ans d'eixir del govern, en tan mala voluntat que no els servix mes que per a fer-se publicitat. ¿Algu l'ha llegida? Si realment era tan bona l'idea i sobre tot, la voluntat, ¿per qué no la posaren en l'Estatut el mateix dia que el renovaren per a incloure dins la AVL, per cert l’unica academia llingüistica imposta per llei estatuaria de tot lo mon? ¿Que amagaven?
Ara be lo mes perillos de tot este entramat es el propi poble, el que ho ha permes, des d’aquell que vota als mateixos que ya votaven sos pares, perque ho du en lo cor i dona el vot sense parar-se a llegir el seu programa electoral ¿I si hagueren promes tirar-lo al carrer?. Fins al mes tetric de tots els votants, aquell que, havent-se llegit fins a la sacietat el famos ¡Indigneu-vos! fa oïts sorts a la mes famosa de les frases de Hessel quan crida a la revelio silenciosa i a fugir dels “Mass Media”. Encara que es cert que en El Mundo  el propi Hessel digue que n'hi havia que votar al PSOE, el seu plantejament real, dins del llibre que molts tenen com a Biblia, es fugir d'este i buscar en els partits chicotets, en els que no ixen en la televisio i tenen un ideal mes ferm i real la salvacio. Pero entre mig d'estos dos, tampoc es salven els que busquen un partit estable o els que preferixen a un innovador atrets per l'idea inculcada de les televisions adoctrinadores i mal dites progressistes, puix seguixen venent als seus seguidors l'idea d'un lider que ells mateix han creat per a conseguir els seus objectius i, com no, els famosos recorts d'audiencia.
Ara, a la fi ya d’este articul, vos demane un senzill acte de reflexio, obriu els diaris i analiseu les noticies, o millor, yo vos les resumixc en un paragraf:
ü  El  PPCV seguix estancat en la famosa Llei de simbols, sense criticar ni poder fer res contra els retalls de l'actual govern a Caritas, la Beneficiencia i Creu Roja perqué ell, en Blasco i Rus al cap, no es precisament el millor paladi per a criticar res.
ü  El PSPV a la seua, intentant amagar els diners de les subvencions, sobre tot les de “Carns de Morella” i les dels mijos de comunicacio forasters o venuts a regims dictatorials. I, ademes, intentant amagar la llista d'enchufats que ya es de vergonya.
ü  Compromis te una paradeta mes variada, per un costat està l'apartat de “subvencions i d'enchufats”, als que damunt ha tingut la gosadia de pujar el jornal, per un atre, la censura que des de les seues files es llança contra tots aquells que no pensem ni escrivim com ells volen, posant com a excusa una Academia que curiosament no firma cap dels seus treballs a pesar de que els seus 21 membres cobren per damunt dels 6.000 euros al mes, o una sentencia, que va ser votada en contra per l'unic juge d'ofici de la sala. Pero aixo no es res, entre mig està el debat intern, eixe que es creà casi el mateix dia en el que acabà el reconte de paperetes de les municipals, en el que, a esquenes dels seus votants i simpatisants, no nomes pactaren en Podemos per a governar Valéncia, sino que, com a autentics valencians, sucumbiren baix l'enchis d'un partit nacionaliste castellà per a presentar-se a les generals i acabar en desfeta, vagant pels corredors del grup mixt i perdent un dels seus representants que els donaria l'opcio de convertir-se en força independent. Mentres, aci en Valéncia, no saben si “tallar-li el coll” a Morera o a les moreres del Cap i Casal, si crear un aparcament gratuït de motos en el carrer de les Barques, fent un embut que colapsa la plaça de l’Ajuntament o fer-lo en el balco del propi ajuntament, si es toca l'himne d'Espanya quan baixa la Real Senyera o quan ya està baix; pero, aixo sí, quan dicten una orde, sempre es d'imposicio, diga lo que diga la gent. Curiosament contra lo que han lluitat des de sempre, ¿sería per enveja?
ü  Els de Podemos, “si nos dejan”, seguixen a la seu historia, picant d'aci i d'alla i fent enfrontar als seus atres dos socis, aixina trauen profit, pero, aixo sí, exigint, com els seus socis, que fiquen “TeVen3” en Valéncia, aixina poden vore a la Colau i els programes nous de Pablito, encara que, com passava ya en Canal 9 i en el beneplacit del PPCV, tinguen que ser doblats al catala, per a que no els critique la manada.
ü  Els de EU ho tenen pijor, seguixen buscant el seu lloc i mentres, van destapant pactes dels seus adversaris i mostrant actes notarials sobre els propis. Perque lo que es internament... o es renoven o acaben fent gran a Podemos; i es que inclus el programa era el mateix...
ü  Per a finalisar, els partits menuts, eixos que dia Hessel que n'hi ha que buscar, i votar al que mes nos identifique, estan instalats en una ensalada, una barreja de triumfos i desproposits:
   Per una banda els de PACMA, que han vist com creixia la seua popularitat, lo que els convida a seguir treballant en eixa llinea.
   I per una atra, el substrat, a on volia yo arribar, aquells partits que defenen el valencià, que no mostren cap inconvenient en cridar als quatre vents que aixina ho fan, pero ademes, els que, a part de conseguir uns programes verdaderament suculents i interessants, han vist com la gent els donava l'esquena per falta de visibilitat i, sobretot, per culpa dels vergonyosos actes en que es contradiuen entre ells. Lo mes curios es que ningu de tots ha fet un balanç real de la situacio, ni una autocritica convenient de lo ocorregut i el lloc real que volen ocupar en esta societat tan canviant i despersonalisada en la que vivim.

I es que els valencians, som aixina de perillosos.

martes, 6 de octubre de 2015

Un passeig per la vora

Venen hui al meu recòrt, com prunes d'aiguaneu d'una vesprada encapotada de principis d'octubre, imagens de l'adolescencia, recòrts infantils d'anys passats. Recorde ademes, en imagens engroguides i en rojos destellants, moments d'inocencia als muscles de mon pare. Senyeres penjades de les testimonials Torres dels Serrans. ¿Tants anys han passat que soc l'unic que les recorda?, me pregunte, assentat en el pilo de mes a l'esquerra, mentres la meua vista es pert buscant el moviment de les barres de la nostra Senyera que, com ya fa temps els valencians, es deixa dur per l'aire canviant que bufa caprichos, sense demanar pareixers ni explicar raons. Mentres un atre dubte m'assalta: ¿Que ha segut de vosatros, prohoms?
Es facil, hui en dia, triar un color per al monyo, buscar en qualsevol chinenc un objecte de decoracio, textil o de calçat que puga fer-se passar per lo que realment nos costaria un jornal si ho comprarem en l'etiqueta original. Tambe es facil, a dia de hui, dir que u es valencianiste. Total, en aguantar un poc el trago del “Per a ofrenar”, agarrar una Senyera i dir que parlem valencià es mes que suficient, i si vols ya quedar de  mil maravelles, dius que eres del Valéncia CF, i no tens cap problema. Si per aixo fora, les animes es rendirien als teus peus, pero... ¿I si aixo duguera l'etiqueta original? ¿Quants estarien disposts a acceptar la Senyera, a escriure i parlar correctament en valencià, sense complexos i deixant eixe hibrit probarceloni que res te que vore en la llengua valenciana...? Ho suponia, es que ser realment valencianiste es molt dificil, i crea molts enemics, pero aixina i tot, te la seua recompensa passejar per esta vora. Vos ho promet.
Recorde eixos anys en els que mosatros exigiem lo que “Som” (erem) i lo que no voliem ser ni que nos feren ser, anys en els que tots teniem clar quins eren els prohoms que nos anaven a capitanejar i quins d'ells actuarien com als liders que tot moviment necessita. Pero ningu nos ensenyà que es lo que haviem de  “Fer”. El nostre cor eixia del nostre pit i amagava totes les pors, nos dirigia quan pegavem cartells, quan nos enfrontavem en l'adversari... Pot ser per aixo mai pensarem en canviar l'idea, en canviar d'estrategia i manco en combatre tots els atacs des de la font del mateix, en els llocs a on deuen de tractar-se. Pero, aixo sí, seguirem creant, seguirem buscant i cotejant informacio, seguirem recitant i, com no, crearem en un dels pijors moments per al valencià lo que es diu un sigle d'Or. Pero perguerem als prohoms.
Adlert  nos deixà orfrens, qui sap per a on pararà la seua obra inedita, Casp jugà a ser Adlert i, a pesar de contribuir en una maravellosa poesia al sigle d'Or valencià, empastrà mes l'empastre. Pero no millor ho deixaren els que els succediren: Lizondo i Sentandreu deixaren molts buits en la politica, Vicent Lluïs Simó Santonja, no va ser eixe home ple de vitalitat que esperavem al front de la RACV, el grup de la Seccio de Llengua i Lliteratura acabaren de fer el restant i, entre tant, mosatros navegarem orfens en una albufera plena de cepets, enfilats i caçadors a l'aguait esperant-nos vore despistats com si forem polletes d'aigua. Mentres, cada u remava cap a una direccio, i tots tenien rao, encara que cap a Madrit no pugam anar per l’aigua. I Esteve... ai Esteve...
Pero aixina i tot, seguixc tenint esperança. Pero no una esperança a la desesperada per tindre una cosa a la que aferrar-me, quan veig la situacio actual i el fet de que cada volta el valencianisme siga una cosa mes residual perque pocs recorden els seus verdaders pilars i la majoria els mescla en posicionaments o elements foraneus. Tinc esperança, perque he vist a la gent juntar-se, he vixcut experiencies impressionants, en les que un pare donava el testic a sa filla i esta deixava el pabello ben alt. He vixcut moments en els que forem capaços de reunir-nos i parlar de valencianisme, sense rinyes, moments en els que hem defes un mateix posicionament. I aixo me dona esperança.
Esperança perque he vist els ulls plorosos de molts valencians quan Anfos nos va dir adeu, quan ho va fer Vicent Baixauli o quan se n'ana Martin Villalva... inclus he sentit entre murmurs a gent arrepenedida prometent que lo fet per Santonja i tants atres no quedaria en l'oblit, a peu de tomba. Pero ademes, sent en el meu cor una atra esperança, pot ser la que me manté hui en anims per a escriure est articul. L'esperança del valencianisme, i la de tots els que el formem. Fa molts anys, un gran amic al que li dec un homenage, Bernat (Murta per a la familia valencianista), me va ensenyar que en el valencianisme no entra ningu pel fet de fer-se famos, ni perque siga una corrent passagera. Aci no entra la gent, naix, perque ho te en el cor i quan es retira, quan pensa que ell ya ha deixat de ser una pesa fonamental en este moviment, descobrix que es inutil, que no ho pot deixar, que forma part de la seua vida i que per mes que vullga ningu te la suficient conviccio com per a deixar que chafen a sa mare, o que obliguen al teu fill (o net) a escriure en una llengua forastera, o que tot per lo que s'ha lluitat durant sigles es qüestione a canvi d'una butaca en les Corts o d'una cartera en Madrit.
Arrere, en els meus recòrts fotografics queda l'image de Juan Gil protegit per Enric mentres els mes jovens li recriminaven el seu recolzament als “madrileños”, quantes llagrimes haurà plorat des d'alla a on estiga. Tambe queda en eixe recort l'enterro accidentat de la Llengua Valenciana a la que duyen a muscles Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura García, o el desplegament de la marfega des de la Sindical, pero en lo mes fondo del meu cor i suponc que del tots els valencianistes queda eixa votacio en la Seccio de Llengua, la que nos va separar per a sempre. La que inclus hui recordem tots com a la nostra pijor derrota, la nostra particular guerra civil. Be es cert que en totes les nacions han hagut sempre vençuts i vencedors, que en tota civilisacio que es precie han hagut enfrontaments entre les persones que han optat pel poder, pero... ¿era precis eixe enfrontament atipic en la nostra casa i justament en el pijor moment, quan mes mal nos anava a fer?
Vore enfrontats als personages insignia del valencianisme i vore que tot ha acabat fent-nos mes mal que be, pot resultar incomodo, com vore que algun dels responsables d'eixa ruptura i dels que mes han criticat l'atra postura haja desaparegut (cap a Gregal) deixant darrere gran cantitat de cadavers al seu pas i els diners i les ilusions de mes d'u, pero lo que mes nos fot als valencianistes, en general, es que eixa guerra creuada, la que en son dia va estallar en aquella votacio incondicional en la que valgue mes el numero d'amics que el valor filologic del resultat, nos ha separat per complet a tots. Be es cert que des d'eixe moment es posaren en marcha nous reptes, diccionaris, pagines electroniques i aplicacions, pero hagueren segut creades igualment d'una atra manera, i damunt hagueren rebut mes recolzament. Tambe es cert que mirant be les coses, quan u depren o llig per primera volta el valencià, te mes facilitat de fer-ho si es accentuat que si no ho es. Pero seguixen sobrant terminacions “-ades” i es troben a faltar donacions concessions que com a academia del poble que volem ser, deuriem de fer.
Parlava, al principi de l'esperança i l'he tirat per terra en uns pocs renglons, per culpa de les imagens eixes dels meus recòrts. Pero un poble no pot mantindre's desunit pel simple fet de tindre una crisis, i manco en uns temps en els que nomes nos pot salvar l'unio de tots, l'image unitaria que donem al poble valencià. Arrere deuen quedar els odis, inclus els recòrts d'inaguracions de seus a pocs dies d'eleccions, o les diferencies culturals dels que senten afinitats cap a un tot mes gran o els que senzillament es conformen en ser valencians. ¿Acas ningu ha fet prevaldre en un moment de sa vida la seua manera de pensar o de vore una cosa a costa de tot? Recordeu que som valencians.

I es que, passejant per esta vora del riu, el meu cor demana revuire moments que recorda la meua ment: tornar a vore ad eixe mestre d'ulleres i aret en l'orella somriure, mentres desfila a un costat de senyera junt a sa filla; ad aquell home de les ulleres de pasta, que nos emocionà un dia en el salo de les senyeres, desfilar i saludar als vells coneguts; ad eixe mege despreocupat i incansable que sempre busca una excusa per a fer valencianisme; ad eixa dona valenta per la que no passen els anys i que seguix en la palestra sorprenent-nos dia a dia; ad aquell home d'Oliva que treballa per lliure, pero que nos ensenya a mantindre l'esperança; ad aquell apassionat de la pilota que fa anys no veig en la provesso; al Lloctinent del Centenar; ad aquell gran decà que dedicà sa vida a fer figuretes d'argila; inclus ad eixe chic de monyo rullet que lluix medalla d'academic i fa temps que no baixa a parlar en la gent senzilla com fea fa anys; ad aquelles dones valentes que un dia ho donaren tot i que hui seguixen al cap d'associacions com la AELLVA o secretaries com la de Lo Rat; i a tants i tants bons valencianistes i “ties Maries” que un dia, per circumstancies de la vida, deixaren de passar-se pel Cap i Casal un nou d'octubre. Pero vullc tornar a vore'ls junts, baix els plecs d'una mateixa Senyera, darrere d'una pancarta unitaria que nos represente a tots. 
Qui sap igual enguany passegem tots per la mateixa vora.

viernes, 1 de mayo de 2015

¿Per que s'amaguen els recorts?


Molt s'ha parlat de l'obra d'Orwell, inclus yo li he dedicat algun articul en este blog. Pero es que, a voltes, les coses passen com si seguiren al peu de la lletra el guio propost en "1984". De manera que pareix que cada dia mos conduixquen ad ell. Lo millor de tot es que esta manera d'obrar, acaba fent que la gent es done conte de moltes coses i que decidixca seguir furonejant a vore que conseguix trobar en eixe Mon ple d'amagatalls i mentires maquillades.
Quan parlem de la normativa catalana, la majoria de les voltes mos imaginem un context benevol, un ambient de treball conjunt i una normativa refeta i aprovada pels filolecs mes representatius de la seua cultura, pero... ¿realment fon aixina tot?
Rodejats de pessimisme i en una Espanya sumida en una forta crisis economica, identitaria, social i, sobre tot, territorial, els nacionalismes comencen a calar en la nostra societat com  la salvacio. Es el principi del sigle passat. No nomes Valéncia experimenta este fenomen, Galicia, Euskadi, Catalunya i Lleo contemplen forts adeptes que, ademes, gasten com a pilars uns patrons molt pareguts i un llegat que els havien deixat els pensadors del sigle XIX.
El cas valencià no va ser distint del del restant dels territoris, encara que haja segut silenciat i, com el cas lleones, substituit astutament per a aparentar allo que no es o, senzillament, decantar-lo en un atre regionalisme mes agressiu identitariament i que oferix una visio falsa dels resultats finals, inoculant odi cap a qualsevol vertent que no siga la seua i donant com a valides i cientifiques unes pautes que realment no ho son i que damunt han tingut una historia especial que mereix ser recordada, sobre tot hui, dia de l'aniversari d'una d'elles.
Quan els jovens de Joventut Valencianista, en Eduard Martínez Ferrando al front, redactaren el Sintesis del criteri valencianista (1918), calcaren l'ortografia del IEC, fent vore en ella la "modernor" i el "estandar" que es devia d'utilisar en tots els "Països Catalans"; pero lo que no contava Eduard es que l'ortografia (anem a dir) oficial de Catalunya no era eixa, si no la de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona, la qual mantingue la seua condicio d'oficial, protegida pels filolecs catalans fins que fon substituïda (acientificament) pels politics en 1933, utilisant com a argument ratificant i cientific la consecucio i aprovacio de les Bases de Castello, i la publicacio per l'Ajuntament de Valéncia d'estes, alçant-les al distintiu de Normes. Afig, la Mancomunitat Catalana en l'acort pres, que es fa des de l'humiltat i, no a soles pel be de la Cultura Catalana en sí, sino per l'unitat de tots els territoris que un dia formaren la "Gran Catalunya".

Un argument este en tanta força que va conseguir arraconar les Normes de l'Academia, les qual unicament foren utilisades en la convocatoria que feya dels seus famosos Jocs Florals, encara que l'arraconament de l'entitat feu que pronte s'abandonaren per complet
¿Per que ningu ha contat realment quins foren els pactes, els interessos i que es lo que passà en l'Academia per a permetre la perdua de la seua oficialitat i, en ella, la perdua de tots els estudis i treballs realisats en la Seccio de Filologia, entre els que es trobaven els treballs de diferenciacio entre el valencià i el catala fets pel Pare Lluïs Fullana i Mira? Pot ser, com mes tart passà aci en Valéncia, el traspas de filolecs des de l'Academiade Bones Lletres cap al IEC tingua molt que vore. I el final de l'intercanvi epistolar entre filolecs (Academia) i deprenents (IEC), mostrats inclus en jornades inacabables de discussions en els diferents diaris; a on, entre els temes mes debatuts, trobem l'inventat i innecessari "amb", que fon criticat pels grans filolecs catalans que acusaven ad esta preposicio d'antifilologica i dialectal, vaticinant que acabaria en la forma viva, intelectual i historica "ab", que ells gastarien fins al final. Els somis expansionistes de Prat de la Riba anaven prenent forma i convertint-se en tota una realitat. Encara que quedava molta faena que fer, com la de convencer a les autoritats filologiques internacionals de que el catala era molt mes que un simple dialecte del provençal. Pero, ¿a costa de que? De moment, la consecucio de fer catalans als autors valencians migevals era nomes un simple tramit, ya que, acceptades les Normes per l'Ajuntament de Valéncia, les portes s'obrien. I amagant tots els estudis compromesos de l'Academia de Bones Lletres,es conseguia alvançar a bots.
Pero, per dalt de tots, un manifest titulat Desviacions en els conceptes de llengua i de patria, del qual ara es celebra el seu huitanta un aniversari, marcaria definitivament l'imposicio de la normativa del IEC, determinaria la separacio del catala com a dialecte del provençal i, com no, acabaria produint l'efecte desijat, seqüestrant dins de la nounaixcuda llengua catalana al valencià i al mallorqui com si foren dialectes seus. Seqüestrant tambe als seus autors.
Tot aixo, amagant anys de faena i mentint al referir-se als pares de la nostra renaixença. Mentires que encara hui en dia seguixen estant vigents, sense tindre's en conte que els valencians ho hem deixat sempre clar, i hem tingut sempre clara la condicio de llengua independent. Com demostra el treball insignia de Lo Rat Penat, i el que presentà o encapçalà el famos llibre de Constanti Llombart Los fills de la Morta Viva; un treball majestuos dut a terme per Lluis Tramoyeres i en el que obtingue la "Ploma d'argent" de la Societat Economia Amics del Pais i que titulà "Profitosa influencia que la restauracio de la lliteratura llemosina puga tindre en lo progrés provincial, sens prejuhí del nacional". Aclarix l'autor que "La denominacio de lliteratura llemosina usada per lo cartell, nos ha posat en lo cas d'admetre una clasificacio ab la que no estém del tot conformes. Enténgase, puix, que tant en lo text com en les notes, el emplear la paraula llemosina, nos referim sempre á la lliteratura valenciana y sols per raó historica pot emplearse aquella". Pero no queda ahi la seua conviccio, puix seguix fent aclariments en contra de lo que molts es tenien cregut. Vos ho deixe aci per a que tragau les vostres propies conclusions:
"En la nostra patria, y sens parlar del catalá i del mallorquí que tenen vida propia, les provincies gallegues pretenen recobrar la perduda lliteratura y en la parlada treballen ab lo fi de ferla esturment de noves aspiracions. No cap dubte que llograran lo proposit, perfeccionantla com ho está la seua germana la protuguesa.Lo dia que es logre per complet tornará a l'esplendor que tenia quant els mes famosos poetes castellans tenien per gala trovar ab la parla de Anfos VI...La restauracio de la lliteratura valenciana abraça dues époques. En la primera se manifesta l'esforç individual sens poder aclimatarse. La segona té mes importancia. Lo pensament adquirix unitat, no es l'individuo'l que treballa, es la societat. Valencia té la gloria d'haver començat molt ans que les provincies germanes." O, lo que sería lo mateix, senyala com a germanes les provincies d'Espanya i com a vives el catala i mallorqui, senyalant-los com a llengües diferents. Igual es aço lo que perguerem un 30 d'Abril en Barcelona. Com sempre, sense contar en el permis dels valencians. Pero, aixo si, per a beneficiar a uns forasters i negar-nos lo que es nostre.
I tot amagant-nos els recorts o confonent-los en falses veritats; per no dir en les mentires.
¿Quan mos els tornaran?

martes, 3 de marzo de 2015

El trage dels Valencians

No vos penseu que hui vaig a parlar-vos d'indumentaria valenciana, no era la meua intencio, i seguix sense ser-ho, i manco seent hui, com es el dia de la nostra llengua, pero aixina i tot, voldria fer-vos hui una reflexio que va molt mes alla de lo que seria estrictament correcte, o formal, com diria el desaparegut “aguelet”
Esta semana passada hem sigut victimes i al mateix temps espectadors en primera fila d'un experiment sicologic basat en un trage de color blau que molts veïem d'un color entre beix i blau molt claret adornat de dorat, quan realment era blau obscur i negre. Per a que me diguen blaver, yo l'he vist quatridorat. Segons el propi estudi i els resultats que han arreplegat, els humans podem ser enganyats inclus veent una cosa pels nostres propis ulls, senzillament es pot jugar en una intensitat i en un aspecte determinat. Pero lo mes sorprenent de l'estudi es que, contra tot pronostic, hem segut capaços de passar la foto i respectar la decisio de l'atre, el seu punt de vista, mai millor dit, sense discutir i sense dubtar de la bona fe en les seues paraules. Ixca aixo fora realitat algun dia en Valéncia en tots els aspectes, sobre tot en els determinants.Sí, estic prou sancer, no desvarie ni tinc cap complex bascular, ni res per l'estil. Tinc ganes de que realment la democracia i les llibertats dels homens siguen un dret, i so a soles una promesa electoral dins d'un paquet de medides que realment acaben per atentar contra mosatros. Si un partit es definix democratic, ¿per que no accepta democraticament la voluntat del poble valencià i aprova la doble normativa per a la nostra llengua de manera que al ser lliure, els pares pogam decidir en quina estudien els nostres fills? ¿Com es pot fiar u d'un partit que no respecta el dret universal a l'educacio quan diu que canviarà de nou la Constitucio per a llevar el punt que dona prioritat al deute internacional ans de el benestar de tot l'Estat? Sincerament, si dos partits han segut capaços de matar-nos de fam a canvi de pagar interessos a Europa, han segut capaços de furtar en els ajuntaments fins a la sacietat i molt mes, ¿encara dubteu que feren un pacte en Pujol per a impondrens una normativa que no era la nostra a canvi d'atres coses? El Govern d'Aznar i el gendre de Zaplana son a soles uns detalls a tindre en conte.
¿Per que fent-se dir democratic i defensor de les minories i les llibertats un partit no accepta dins del rol des del principi estatuari un acort en els demes partits en les Corts, o en la Generalitat i assumixen realment la representacio que tenen i decidixen per unaminitat una cosa tan senzilla i democrartica com acceptar la doble normativa per al valencià? Com en eixos països en els que diuen mos tenim que mirar com en un espill per a poder ser realment competitius i democratics. Noruega ho ha fet.
Es mes, s'imagineu un hipotetic cas de final de votacions, a on dos partits de la Terra tingueren l'oportunitat de governar-nos per pacte. ¿De que serviria eixa ventaja, i el fet de que es poguera conseguir si no es rectaren lo fonamental de cada partit? ¿Preferirien eixos dos partits recolzar propostes d'atres partits capitanejats en Madrit o en Barcelona ans de pactar a favor de lo que li havien promes al poble? I tot per no comprendre la democracia i el principi universal de l'igualtat...
Si ho feren, si realment les Corts i la Generalitat i en especial tots eixos partits que ho conformen aprovaren la doble normativa, s'acabarien totes les guerres i per fi els valencians mos tornariem a unir i tornariem a buscar solucions a tots els nostres problemes, deixant de costat les preocupacions filologiques per als que entenen d'elles. Ademes, els pares podriem triar verdaderament quina llengua i en quina normativa volem que estudien els nostres fills, sense tindre que anar, molts, quan acaben d'estudiar a pagar els cursos de Lo Rat per a que deprenguen la normativa que defenem, o en cas de canviar la tortilla no tindre que enviar als fills a Barcelona per a que deprenguen el catala.
¿S'imagineu a tots els valencians junts demanat treball, demanant justicia, financiacio, servicis socials i sobre tot drets humant i mijambientals?
En fi, tornariem a ser una regio modelica, civilisada i referent per ad esta Europa que cada dia es fa mes exigent, i com no, deixariem que cada u vegera el trage del color que pensa que es, sense impondre-li a ningu un estil o una falsa moda perque aixina ho ha manat el modiste de tanda, o una dissenyadora afamada. Pero lo mes bo de tot es que tornariem a ser tots valencians, lliures i democraticament perfectes... Encara que cada u tinga clara la seua tonalitat, clar.

¿Qui me mana a mi somiar en veu alta...? I tot per voler desijar-vos feliç dia de la Llengua Valenciana.
Per cert, ¿Quins actes ha fet la AVL per a celebrar tan honrosa data?  

miércoles, 31 de diciembre de 2014

La pedra

Pedra a pedra, la vida acaba seent realment una construccio. En ella es junten els bons fonaments i els mals, pot ser degut a no saber triar be la pedra, o el lloc a on l'hem deixat descansar. Puix tot es important en sa construccio. Pero en eixa construcccio tambe es junten les parets, grosses i gelades en alguns casos i calides i plenes de finestres en atres. I es que no sempre tenim el mateix caracter, ni les mateixes ganes, per a baixar al riu o pujar a la montanya, per a continuar construint la nostra vida. A voltes, senzillament, mos acomodem en el sofa, veent passar els dies, i observant com la barba, com el borró damunt les pedres, oculta el nostre semblant ocultant-lo al restant del Mon. Pero no sempre hem segut mosatros els que hem triat mal les pedres. Algunes voltes, i en mig de la partida, quan “pintem” les pedres, pensem en les que mos queden, oblidant lo dur que ha segut conseguir les que tenim, es just en eixe moment, en el que abandonem la tensio, quan oferim al nostre contrincant el nostre costat mes vulnerable. En atres moments eixe costat es queda al descobert per mirar massa arrere, i per recordar massa constantment lo dur del cami. ¿acas som incapaços de mantindre ferm el pas, aprofitar lo depres i guanyar per constancia, amor i esforç?
I es que en ocasions, eixes pedres que serviren per a protegir als nostres antepassats, hui mos destorben, puix preferim rodejar-nos de modernors. Al mateix temps que les tenim massa presents i impedim que ningu puga edificar al seu costat. Pero lo cert es que son nostres, i de mosatros, en molts casos depen sa importancia. Mal seria defendre-les per damunt del benestar i la voluntat d'una majoria, pero pijor seria deixar-les pedre, per a construir damunt d'atres pedres manco consistents, que, sense cantos esvaren fins al fondo, i fan tambalejar tot l'edifici. Perque al final, quan els que manaren canviar les pedres que sostenien la nostra identitat, a esquenes nostres conseguixquen el seu benefici, els que tindrem que lluitar per mantindre ferm eixe edifici serem mosatros a soles. Els que d'alguna manera hem tingut la culpa per deixar saforejar a qui no tocava, de quedar-nos contemplant les pedres guanyades i sobre tot, de no haver tingut el corage de seguir la nostra senda a pesar dels contratemps. Perque, per un moment en la vida, dega'm ser conscients i reconeixer,¿com actuarem realment davant d'eixa pedra?:
L'enjugassat tropeçà en ella.
El politic, la gastà de proyectil.
Joanot Martorell, va construir en ella.
El llaurador, ya cansat, la guardà en la llar.
Fullana l'estudià.
Gaçull, la gastà per a lluitar en Fenollar.
I Ausias, li va traure les mes belles escultures.
En tots els casos, la diferencia no estigué en la pedra, va estar en l'home i el seu amor ad ella.
L'any que be, tambe serà el mateix per a tots, de mosatros depen lo que sigam capaços de fer en ell.

En la nostra voluntat està, deixar la nostra pedra pel cami o seguir construint la realitat en ella.
Un fort abarç a tots.

viernes, 19 de diciembre de 2014

Una unio sense personalismes pot salvar a les persones

Recorde de menut, quan anava en mon pare per Valéncia en una senyera de plastic demanant una educacio digna i una llibertat llingüistica reconeguda, sense lligaces a cap atre regim; eren temps de resistencia, pero sobre tot de rebelio i de protesta per uns drets dignes. Pero eixos temps passaren, i ne vingueren uns atres mes foscs, en els que els valencians decidirem tancar-nos en casa i deixar les protestes, total, ¿de que valia juntar mig millo de persones per a demanar justicia i exigir que guanyara la veritat?, si al final els politics havien fet ya un pacte a les nostres esquenes i havien renunciat a la valenciania dels votants, hipotecant el nostre futur i els dels nostres fills. Pero ells seguien eixint enrollats en la Real Senyera i proclamant el crit anticatalaniste que voliem sentir, pero que mai compliren.
Tambe recorde, ya fa molts anys, a un home grosset, pareixia don Pio, pero era politic... ¿Te fa gracia? Puix eixe home va conseguir juntar un dia al valencianisme. Recorde com molta gent es burlava d'ell perque exigia en Madrit millores per a la nostra agricultura, inclus segons les males llengües va conseguir que s'incloguera en el “Informe Kililea” de les Llengües Minoritaries l’idioma valencià. Un fet que nos donà una llum d'esperança, en acabant de pedre-la degut a la negativa del codic ISO que patirem al fer mes cas sobre les opinions de la GenCat i de ACPV que dels estudis presentats per la Generalitat, ¿o no es presentaren tots els estudis tal i com s'havien d’haver presentat? Mai ho sabrem. La veritat, llamente profundament que els nostres mandataris foren incapaços de presentar el material i les accions que pretenien posar en marcha per a conseguir fer renaixer la llengua valenciana i traure-la del perill, com nos demanà Europa en 1998. Suponc que fon un oblit que encara els dura.
Pero sobre tot, lo que hui recorde son eixos anys que hem passat virant sense rumbo, com una barqueta de la nostra amada Albufera, que un dia decidirà eixir a la mar per a deixar-se dur pels corrents d'aire que colpegen les nostres costes, quedant a merce del Ponent i de la Tramontana, pero sempre mirant cap a Valéncia, per si en algun moment el far del Grau tornava a brillar i nos guiava cap ad eixe cami somiat per tots, el de la llibertat, la justicia i el ben fer. Pero els encarregats de mantindre eixe far ences nos feren la sabatera i nos deixaren sense eixa llum, preferint ocupar despachos i butacons, mentres mosatros anavem fent coll de figa.
Molts foren els que es proclamaren palleters en son dia i els que, desafiant els temps i els anys, intentaren de nou fer renaixer l'esperança. Pero no ho conseguiren i si ho feren, no tardaren massa en eixir nous palleters i nous partits que, capitanejant la nostra ya mes que vergonyosa guerra de taifes i aprofitant les nostres ansies per conseguir eixe enyorat poder politic que perguerem en una partida de chamelo, pegaren el vot cap a atres partits i opcions, aixo sí, deixant-nos de nou enfrontats i sense lider en el millor dels casos.
La veritat, fa temps i degut a la falta d'informacio, la falta de gent que fera arribar als ciutadans les gracies de la nostra llengua, els estudis i sobre tot les veritats per les que quan u sent en la televisio, en la radio o llig en qualsevol mig impres una paraula d'eixes que hui es fan dir modernes nos causa una ferida en l'anima. He de confessar que vaig decidir fer un blog per a que la gent poguera accedir i trobar resposta ad estes preguntes, inclus confesse que vaig haver de fer un master en filologia i en sociologia, en lliteratura i en historia i en molts mes aspectes per a poder respondre a tots eixos dubtes que anaren apareixent a poc a poc. I vaig descobrir que no estava a soles, que mes gent havia mampres el mateix pas ans i en acabant de mi, cosa que m'alegrà i molt. Pero hui ya es tart, ya fa anys d'eixos inicis, i la gent ya està mes que informada, inclus soc conscient, i m'alegre, al comprovar que eixe somi meu ha tingut fruts (que no son a soles meus, clar) i que cada dia mes, ixen nous, millors i mes afamats defensors del valencià que es documenten i demostren en infinitat de llocs les veritats que han segut amagades durant tants anys.
Hui la gent demana mes, i seguim sense ser capaços d'oferir la resposta que mes mos demanen. Seguim seent incapaços de juntar-nos buscant lo que nos unix, i desterrant eixos recels que un dia nos feren renunciar a tot. ¿Realment seguim seent capaços de no crear un partit per a salvar a les persones per culpa d'uns personalismes acomplexats?
Deixeu-me dir-vos una cosa, senzilla, pero dirigida a tots aquells que un dia pensareu en abanderar el nostre moviment i conseguir fer tambalejar la politica antivalenciana que nos oprim. ¿Realment penseu conseguir que faça tambe un master en politica per a dir-vos lo que teniu o no teniu que fer per a lliurar-nos d'esta pobrea i de l'esclavitut que nos està condenant cada volta mes a pedre-ho tot, o senzillament penseu aplicar el sentit comu?
Deixeu-me traslladar-vos en el temps, imagineu-vos en 1519 quan la noblea i el poder politic dels valencians va fugir deixant a soles als ciutadans. ¿Vos imagineu als gremis defenent pel seu conte i de la manera que a cada u li pareixia les nostres costes, sense unio i deixant Valéncia a la deriva per no ficar-se d'acort? Fon una sort que vosatros no capitanejareu els gremis, en serio, puix eixe protagonisme mos haguera conduït al desastre. Pero els valencians conseguirem juntar-mos, inclus conseguirem fer reapareixer a l'Encobert en infinitat de llocs, fins que l'ultim morira en mans d'uns companyons que, cregau-me, be podrien tindre els llinages de mes d'u de vosatros. ¿Acas algu dubta que l'Encobert de Burjassot no fora el mateix que el que va morir en Alzira, o el que havia mort en el Cap i Casat apunyalat a l'eixir de la Catedral? Puix sí, tots eren u, tots eixos Encoberts foren valencians sense personalisme que s'esforçaren en mantindre la flama, fins al final.
Se que ad estes altures, quan nomes falten cinc mesos per a les eleccions, fer naixer un partit sería un suïcidi, una possible mort electoral en tots els aspectes, pero ¿i si aprofitem lo que tenim fet i tracem un acort de minims per a fer possible eixe recanvi que busca la nostra societat?. Eixe partit valencianiste que tantes voltes ha demanat el poble valencià i que tants bons fruits nos donà en els 80. Encara que el deixarem morir en els 90 incomprensiblement.

Si sabem realment que els reptes en Valéncia son considerats senzillament propostes i el Pensat i Fet es el nostre sagell. ¿Realment anem a deixar que els actuals governants seguixquen fent-se els politics, o que es seguixquen fent el llonguis com si no anara en ells? Vosatros mateix. Feu foc o fugiu. Pero tingau sempre en conte que la boqueta nit d'alguns homens es sempre el trenc de l'alba d'uns atres. Per lo que segurament quan vos retireu, uns atres intentaran reemplaçar-vos. Hui teniu l'oportunitat de decidir el recort i l'herencia que los voleu deixar. Dema, qui sap, igual ya no queden recorts. O els personalismes acaben matant a les persones.

viernes, 27 de junio de 2014

¿Mos revelem?

Vullc deixar una reflexio, que era per a tots els meus amics de FACEBOOK, especialment a Vicent Oriola, pero que ha acabat aci convertida en articul. Coses que passen.
Segurament tots heu vist el video del dirigent de ANC contant la seua visio especial de “l'historia” de Catalunya. I segurament tos mos hem rist a gust veent-lo. ¿No es aixina?

Pero...
A mi me passà una cosa estranya, me deixà un mal gust de boca, ya que una volta vist el video, vaig llegir una foto penjada per Junts Baix el Plecs fa una dies, es lo que te anar u ple de faena, que no de beneficis, i no poder accedira  Facebook, ni a atres planes, de les que soles fa uns mesos era fidel seguidor.



Vos convide a que la llegiu, i una volta llegida, yo vos pregunte...
 ¿Que haguera passat si la burguesia d'atra regio haguera pagat per a fer veritat les mentires que ella vol fer creure per a desbancar a la d'una atra Regio o Regne?
Impossible, veritat. Aixo mai hauria pogut passar en Valéncia, ya que la burguesia del nostre Regne, no haguera permes mai que atra burguesia la suplantara, ni res paregut. I manco que amagant-se baix beneficis fiscals de les empreses punteres valencianes existira una entramat monetari que va directament dirigit a desfer o suplantar eixa propia burguesia, per molts beneficis que aixo poguera reportar ad eixes empreses punteres. Gracies com no, a l'adjudicacio directa o indirecta dels politics, que decidiren quines associacions son “desgravades” i quines no.

Pero deixem eixes hipotesis conspiratories i anem a fer un chicotet experiment,. Vinga, pensa en una llengua qualsevol, ¿Quant es el seu naiximent documentat?, ¿Quan te realment el poble consciencia llingüistica propia i diu que escriu en eixa llengua? ¿Quan es el moment oportu en el que la propia llengua es dona a coneixer al mon en tota s'explendor?

Be, anem a fer-ho mes senzill, aixina colaborem tots. Prengam com a eixemple el castellà (o con se coneix internacionalment, l'espanyol). El seu naiximent documentat, es en el sigle X (mes provablement principis del XI), les “Glosas Emilianenses” (deixem de costat per ara el Cartulario de Valpuesta (S.IX) fins la seua aprovacio real)), que estan escrites en Navarro-Aragones, i en apunts Vascs, i que fon transcrit en el monasteri de San Millán de la Cogolla.  Com t'hauras pogut fixar, un “pupurri” dialectal o llingüistic pero que val, com a prova irrefutablement historica per als castellans. Inclus sense saber de quin sigle daten les correccions que son realment el milacre del naiximent.
Hem de ser conscients i reconeixer que com a mes llatinisada la part Betica, l'origen del castellà s'ha buscat alguna que atra volta en Andalusia, buscant ademes en les Jarches el seu inici. Atres seguixen aferrats al Mester de Juglaria, a on sense deixar l'influencia de les Jarches, es reconeix l'influencia dels Trobadors Provençals (i les seues Chansons) i de les Cantigas de Amigo gallego-portugueses...
Lo de la consciencia, es molt dificil de saber, i te com a base primordial el paper politic i estrictament nacionaliste dels propis governants. Pero aixina i tot, busquem a vore...
Tenim un antecedent, una exaltacio feta per Carles V, l'Emperador de les Espanyes, en Roma, en la cort Poncifica del 17 d'abril de 1536 (dilluns de Pasqua) (segons conta Mendez Pidal): L'embaixador del Rei de França, el Bisbe de Mâcon es queixa perque l'Emperador parlà en “Espanyol”, a lo que el propi Emperador  contestà “Señor obispo, entiéndame si quiere, y no espere de mí otras palabras que la de mi lengua española, la cual es tan noble que merece ser sabida y entendida por toda la cristiandad.” Com podem vore, ademes, son pocs els documents que indiquen i facen constar com a diferencia irrefutable que estan escrits en castellà. Suponc que per aillo de que era de sobra conegut i no fea falta ni dir-ho ni concenciar al propi poble.
En quant al seu primer moment d'explendor, sense dubte, el seu primer Sigle d'or, al que pertanygueren en son moment escritors, no soles castellans, si nos del restant de les propies Espanyes, d'ahi el naiximent com a Llengua Espanyola. Foren els sigles XVI-XVII, tenint a Garcilaso de la Vega com a maxima figura. Curiosament un dels mes fidels admiradors d'Ausias March. Si ya ho dia Onofre Almudever en el prolec de Lo Proces...

Agarrant el catala, tenim com a primer text, un parell de fulls conservats en el Monasteri de Montserrat, pero que es descobriren en Ripolles: el “llibre Jutge” o “Codi de Recesvint”, una traducció del Liber iuriciorum visigot del llati, supostament en catala. Dic supostament perque està clarament en occità, emparentat en les occitano-aragoneses Homilies directament, atre “pupurri”, i que no te rao de ser, ya que el text original fon la base dels Usatges “Catalans” de Barcelona, que estigueren escrits en llati fins al sigle XV, en que Ferran el Catolic ordenara sa transcripcio al catala. Pero donem-lo per bo, sigle X-XI (segons l'Enciclopedia Catalana, si fem cas a la GENCAT, sigle IX, i si li preguntem a Victor Cururull...), i a escasos 300 Kilometros en llinea recta del primer document castellà, en substrat aragones, i casi al mateix temps.
Pero com a senya de consciencia, els catalans tambe han recorregut a relatar les paraules d'un rei, Pere el Ceremonios, qui en 1339 li demanava al seu fill, el duc de Girona “Lo llibre de Lamçalot qui es escrit en lengua catalana en en pergami, e lo qual lo duch primogenit nostre tenie l'eltre die en Barchilona”. I conste que no estic parlant de cap copia, es que han fet els dos igual, per a demostrar el seu orige i sa consciencia.
En quant a l'esplendor de la llengua catalana, ad eixe sigle d'Or tan buscat i codiciat pel pancatalanisme, tinc que ser sincer. Fins a 1934 no he trobat res, no he trobat ningun moment historic en el que escritors catalans decidiren escriure per a enaltir la seua llengua. I va ser just quan definitivament el catala es separà politicament del provençal, quan començà el seu sigle d'esplendor, en el que (com ya passaria en els sigles d'Or Castellans) no tingueren cap dificultat en contar en la ploma dels escritors valencians, mallorquins, aragonesos..., que llunt de rendir-li homenage a sa llengua, buscaren la gloria en l'ombra d'este nou Imperi lliterari subvencionat.

Pero be, anem ara en el valencià, ya Ibn Sida, mort en Denia, en el 1066, en el prolec del seu “Kitab al Muyasas” mos deixà escrita la situacio llingüistica valenciana d'eixa epoca quan per a justificar les seues faltes d'escritura diu” ¿Com no he de fer-les -si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?”. Pero aixo no es tot, existixen uns estudis, en els que ya se documenta com a valencià el propi Cantar del MioCid, escrit supostament en Valéncia per un poeta i juriste arap valencià ( Abu I-Walid al- Waqqashi),  de la seua propia cort. Allà pel 1094-1099 (sigle XI). Tot un descobriment, pero sense fonament real (com els atres, escrits en Aragones o Provençal), per no conservar-se cap escrit del propi juriste, soles que la mil voltes traduïda “Heregia sobre Valéncia” (inclosa en la “Historia General de España”. Pero hem de tindre en conte, que com relatava Cervantes, l'Inquisicio cremà tots els llibres que va poder (els religiosos, que no estaven escrits en la llengua Llatina, i els demes que eren considerats “de pecat”), suponc que es escrits per un “moro” formarien part de la foguera. I conste que soles parle de l'Inquisicio Religiosa, sense tindre en conte l'Archivera Bofarrullera.
Pero aixina i tot, tenim com a primer document valencià,a part de les nostres famoses jarches, l'obra medica Al-Mustaini, dedicada per al Rey de Saragossa  Ahmad II al-Mustain pel mege judeu Ibn Buclarix (¿? 1109), que diferencia noms de les aljamies de Saragossa i Valéncia. En ell trobem noms tan valencians com: “archilaga” (argilaga), “formache” (formage), “fel” (fel), “lebre” (llebre),“lop” (llop), “letuga” (lletuga), “parthal” (pardal), “pebre” (pebre), “thapara”(tapera), “thomiello” (tomello). Pero ademes, es conserva una atra joya,
En quant a la nostrta consciencia llingüistica, i rebuscant tambe entre els nostres reis, tenim dos testics historics:

  • Ali Ben Mugehid (1044-1076): Segon emir de Denia, ya “Parlava la llengua dels Rumis (cristians), entre els que s'havia educat” segons relata Ambrosio Huici en Historia Musulmana de Valencia y su Reino, escrita en 1969.
  • Mes tart, tenim a Jaume I, que ordenà traduir els Furs en romanç, per a que l'entenguera el poble, en 1262, cosa curiosa, n'hi ha qui no va tindre eixe honor fins al sigle XVI i va pregonant per ahi que dugue la llengua a Valéncia. ¿a on, en el Usatges?
Pero tenim mes coses, ya que ademes, tenim el testimoni de tots els nostres escritors, que predint que es ficaria en entre dit les seues paraules, volgueren fer constar que escrivien en valencià, inclus Ausias March, anant mes llunt, declarà que deixava l'estil dels trobadors (de la provença), per a crear propi estil en la llengua del seu poble. ¿Encara mos fa falta mes consciencia? Encara que n'hi ha qui, com sempre, seguix jugant a la “güija” i preguntant als morts sobre la seua consciencia. Mireu com ho intenten explicar damunt. Lo curios es que quan diu que ningu ha negat mai la catalanitat de la nostra llengua ¿Haura llegit este home a Antoni Canals? Si, el Valeri Maxim quan diu aixo de: "...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l'agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus.."

Lo del sigle d'Or valencià... crec que ho tenim superat, o per lo manco deuria d'estar, deixant de costat eixos estudis comercials dels espiritistes tramontaneros. Que eixemples ne tenim. Mireu un atre.
Es curios, resulta que practicament els unics escritors que senyalen escriure en la llengua del poble (valenciana en el nostre cas), son els valencians, puix buscant per ahi, no he pogut trobar, llevan de  en traduccions (llogicament), escrits que diguen que estan escrits en "certa" llengua. ¿Pot ser, els nostres classics mos vulgueren deixar una herencia rica, o defengueren ya en son temps l'independencia del valencià creant per aixo el sigle d'Or? 

Per a finalisar, i tenint en conte la part filologica mes pura. Aquella que diu les coses pel seu nom, m'agradaria recordar unes frases de Rafael Lapesa, qui en la página 25 de la seua Historia de la Lengua Española mos diu, referint-se a la similitut entre Iber i Vasc: “Pero que dos lenguas compartan estos y otros rasgos no quiere decir que tengan origen común, ni que una descienda de la otra: el contacto entre los dos pueblos hubo de originar mutuo influjo lingüistico, más activo probablemente por parte de los íberos, dado el mayor avance de su cultura.”. Per a seguir explicant que:”El problema lingüístico se ha mezclado durante largo tiempo con cuestiones étnicas. Humboldt, apoyándose en semejanzas de nombres geográficos – muchas de ellas rechazadas hoy-, creyó probar la identidad lingüística y racial de vascos e íberos, primitivos pobladores de toda la Península... de este modo, la teoría vasco-iberista amparó la idea de una primitiva unidad lingüística peninsular.” I dic yo, sense pretindre fer d'aço cap acte bandalic ni dderiste. Si realment l'Iber es considerat com a base, principi o part del castellà, sense que ningu es trenque la camisa... ¿Quin delit seria afirmar que es la nostra base, principi o part, si realment el nostre idioma mante vives formes iberes (barranc, barraca, canto, esquerra...)? ¿Que busquem que ho diga un filolec? Mossen Josep Maria Ginot declara l'iber com a l'element mes diferenciador entre valencià i catala, ademes que la possible colonisacio de Lleida per part dels Edetans, tinguera un fort “que vore” en la semblança llingüistica (sense oblidar atres fets, clar). Que casualitat era filolec.

Ara pensa un poc... I mira la foto.
¿Realment encara te fa risa el video de ANC, o ara t'estas preguntant quantes mentires t'han contat o ensenyat en l'escola, gracies als favors politics i economics dels nostres dirigents i educadors?
A hores d'ara, segurament hauras compres el frut de cinc lleis educacionals en casi trenta anys, o l'orige real i manipulatori de la Llei d'us i ensenyança en valencià, o l'inclusio de la AVL en l'Estatut, quan ni la Constitucio Espanyola otorga eixe dret ni a la RAE.
¿ Aixina que fem: #MosRevelem , o seguim sumissos i acceptant els dogmes politics?

miércoles, 18 de junio de 2014

Quan els jardins perden el vert

¿Que te passa hui Valéncia?
tons jardins estan perdent el vert
No es dol, es reverencia
per un gran fill que hui se mos pert...
Aixina podria començar perfectament el chicotet homenage que des d'Aledua, hui li podriem fer a Anfos Ramon. Pero llamentablement no es la poesia el nostre fort, i referint-se al millor poeta en llengua valenciana dels ultims temps, podria acabar resultant un insult mes que un intent de tribut.
¿Que podriem dir-vos hui d'Anfos, o que no? 
Ardent lluitador i defensor de Valéncia, incansable escritor i amador de les lletres valencianes i sobre tot magnifica persona i intacable mestre, en Anfos es juntava tot. La gracia, el sentit, l'amor i sobre tot la senzillea d'un escritor que sent, no soles referent, si no que el mes gran i admirat dels escritors valencians dels ultims temps, tenia dins d'ell, sempre una humiltat digna dels personages mes grans de l'historia, com ell.
Recorde, fa a penes un any, quan Vicent Lluis Simo i Santonja, acompanyat per Voro Lopez i Verdejo, li concediren el titul d'academic de la RACV.
"A mi, tot un autodidacta. ¿que pensaria mon pare si em vera...?"

I es que sempre era un plaer fruir de la seua presencia, inclus en les llectures dels llibrets en el GAV, tots els anys, entre bromes, venia remugant que li havien furtat este premi o l'atre. "Pero si tens cinc premis, Anfos, ¿que mes vols?"- Solien recriminar-li atres escritors, de gran talent, pero que sempre el tenien ad ell com a referent i mestre.
Pero hui hem deixat per a sempre de sentir eixa veu tan inconfundible, de sentir com entre les rises dels assistents mos llegia unes poesies plenes de satira en les que no dubtava en criticar i denunciar els atacs constants que patia la nostra llengua, o simplement el trage que duya algu, massa apretat, de colors vistosos o ves a saber tu qui podria ser hui el centre de la seua diana. Pero tambe sabia fer-nos cavilar i recordar en eixes poesies plenes de sentiment. I es que quan u es gran, lo demes sobra.
Pero possiblement el fet que mes m'ha fet admirar-lo, un dels tants, clar està. fon esta "A pit descobert". Llegida en l'altar del Mocadoret la nit del 10 d'abril de 1957.
"... Estic fart de promeses i mentires
i de trobar al front l'immensa espala
d'uns homens abocats a la derrota
per no intentar crit ni batalla.
Tu, Sant Vicent, be saps que mots rebugen
la llengua de la mare en dins de casa;
be saps que molts que es diuen patriotes
i a l'hora del combat som fum de palla;
que no existix l'unio; que la conciencia,
es com una gran séquia sense aigua..."
Tota una mostra de la seua valenciania i del seu compromis per salvaguardar Valéncia i sa cultura dels atacs que va patir durant molts anys. Atacs dels quals ni ell mateix es lliurà, puix arraconat per no escriure en la  Llengua politisada va vore com el seu llibre, Rapsodia en carn per dins, premiat per l'ajuntament de Catarroja, no es va publicar. Seent editat casi deu anys mes tart per l'Oronella.
Pero desgraciadament el seu verdader amor, Rosa, sa muller, el deixà en 2005, i fon a partir d'eixe moment quan Anfos començà una vertiginosa caiguda, fins ahir, quan als seus 90 anys el cor deixà definitivament de palpitar. Pero fon una caiguda en certs aspectes, puix inclus en els seus moments mes critics ha sabut traure forces per a escriure versos, en pla. En la llengua del nostre poble, eixe al que mai s'ha de callar.
Anfos, gracies per ensenyar als poetes, per recolzar-nos en la lluita, per sacrificar-te en el Corpus, en els Altars, per ajudar en Lo Rat, en la RACV, per haver-nos donat esperances i nou himne. Pero sobre tot, gracies per ser tu, perque a partir de hui dir Anfos voldra dir mestre, amic, humiltat, benevolencia i sobre tot dignitat.
Que el blau coronat de nostra Real Senyera guie els teus passos mes alla d'este Mon, i que el teu recort s'escampe de generacio en generacio, com soles els grans es mereixen.
Descansa en pau, mestre.

domingo, 30 de marzo de 2014

A proposit del 9

Fa un temps que vinc sentint certes coses referents a Canal 9 i a atres aspectes de lo que hui podriem dir la vida quotidiana. La veritat, dona oix vore com realment s'ha manipulat i s'ha desmontat una per una lo que en principi era una realitat a miges, i hui llamentablement es una farsa politica que mos du a un punt mes que indesijable per a qualsevol societat. Per molt que esta s'ho mereixca.
Ans de res, i en defensa de l'autor d'este articul, vullc deixar clar que soc un ferm defensor de Canal 9, i que pense que es mes que necessari, imprescindible el tindre una televisio autonomica, publica i sobre tot en valencià. Pero llamentablement aixo no ha segut mai, ni hem tingut mai l'oportunitat de saber que es aixo per a trobar-ho a faltar o simplement per a enyorar una televisio aixina.
I es que les coses començaren, pense yo, el mateix dia 9 d'octubre de 1989. Un dia en que d'alguna manera mos canvià la vida a tots. Les famoses pelicules de vaqueros en valencià, que tot s'ha de dir, no eren tan valencianes, pero les nostres ganes de sentir-les mos ajudaren a entendre paraules que fins eixe moment eren tan estranyes com vore un gos vert. Pero les acabarem entenent, quina força de voluntat.
Ad estes pelicules li seguiren els famosos programes de Monleon... i les monleonetes, la paella rusa, les vedrioles... ¿Com es dia el Show?...
Pero clar, Joanet gastava moltes paraules, refinades, aixo si, que no mos sonaven massa, pero clar, no faltava qui pagant les emissions de TeVen3 i sentint el famos “Efectiument, ha guanyat voste seixanta ampolles d'oli l'Arlequi” mos corregia dient, aixo es "valencià culte". I mos creguerem l'engany, tant que fins i tot els mes adeptes veïen Goku en la TeVen3 perque els capituls estaven mes alvançats, provocant que Canal 9 comprara els capituls ya sense doblar al valencià, en el propi dialecte provençal. Com en Barcelona es sentia.
Molt passà durant anys, bregues lluites i inclus rebujos a personages com el director Amadeu Fabregat, que veent les protestes que mostrava la gent, i en apenes un any de vida de la televisio, ajudat pel nostre amic Lluis el Sifoner, varen decidir rectificar una serie de paraules en el fi de revalencianisar-la, pero que foren subtilment tachades com a castellanismes. Vosatros mateix, moltes d'elles les podeu consultar en Aledua.
Pero clar, al final enganyaren al poble, de la mateixa forma que enganyaren als seus treballadors, que triats en sa majoria a dit, eren obligats a fer examens, com si d'una oposicio es tractara, arribant inclus a pensar “els pobres” que eren funcionaris, inclus hui en dia s'ho plantegen, oblidant que Canal 9 era una mescla privada i publica creada per a servir uns interessos preacordats.

Pero clar, ningu vol tindre mai la culpa quan venen les desgracies, quan el poble rebuja vore una televisio que parla en atra llengua, que cada semana inclou una paraula, inclus que te com a programes estrela a personages que rectifiquen als majors quan parlen, i que oferixen paraules cada volta mes estranyes.
Mentres, tots els dies a les 14:30 Camps, Fabra, Rajoy o Rita “inagurant pantanos”.
Pero clar, teniem F1, pobra Natacha, ningu sap realment qui han segut els que mes heu perdut, ¿eh? Que bonico es criticar als de dalt sense tindre en conte als que pengen d'un fil, mai millor dit.
Qui no recorda com en mig de l'ofrena apareixia sempre algu “gaudint” i els “nens” passejaven en els seus cochets, que ganes de canviar de canal, pero clar, era nostra, si no la defeniem mosatros...
Pero eixe nefast dia arribà, i la gent donà l'esquena a la “nostra” televisio, soles conectavem els dumenges, per a vore la nova versio de “Canyes i fanc”, eixa versio que mos recordava a la transicio, en que mentres tots ateniem la caixa boba, veent a vore si li veïem la “regateta” a Neleta o si sangonera es moria al final d'una panchada, els politics pactaven, feen i desfeen al seu gust. Hui com en els 80, l'envisc el teniem parat, i mols caien el el cepet sense casi molleta. Que contents que estaven en l'emisora. Eren els amos de les nostres consciencies, i damunt podien aprofitar per a deixar caure mensages subliminals, “ andinyar-mos” alguna que atra parauleta malsonant, i com no, seguir vivint del conte, de 1700 contes, o mes.
Hui tot ha acabat, al final la falta d'acorts entre treballadors i empresa, una mala gestio en el ERO i sobre tot la por d'uns politics que vegeren com els propis treballadors que havien triat a dit s'havien revelat contra ells. Uns politics, que vegeren com els programes finals eren un autentic clam politic contra ells, feren el restant. Tot s'ha acabat com en un somi.
Eixe mateix somi que tinguerem els valencians el 9 d'octubre de 1989, pero que com si d'una utopia inalcançable i impossible, mai vorem feta realitat.

¿Mai podrem fruir d'una televisio nostra en valencià? Puix no sabeu realment que es perden tots els que no ho intenten. Perque els valencians estem disposts a pagar inclus per tindre-la, pero ¿a qualsevol preu? No cregau.

martes, 18 de marzo de 2014

Casi un any de l'ultim fins pronte

Ya se que molts de vosatros, els que me seguiu, no m’heu trobat a faltar, teniu coses molt mes importants que fer, pero aixina i tot, alguns de vosatros m'heu seguit escrivint, heu seguit parlant en mi i preguntant per mi. De veres, gracies a tots. Uns per preocupar-vos, i els atres per tornar de quan en quan a vore si seguia per aci.
La veritat, tornar pels camins i trobar-te que les coses no han canviat massa, resulta un poc depriment, pero si quan fas eixe cami descobrixes que tot el cami està ple de malea, te preguntes: ¿De veres, fa falta un Primavera? ¿seguix fent falta una primavera plena de trons i pluges?...
I es que quan u seguix la senda que el du fins al seu desti comprova que el cami unes voltes s'estreta, atres s'eixampla, unes voltes s'ompli de roses, pero “ay”, quan eixes roses es sequen i soles queden les punches, quan els albarzers passen a cobrir tots els margens, inclus “ay” quan els pocs arbres que s'arrimen al cami, eixos que te fan fruir del paisage, es perden i es mostren secs i en la majoria de casos ofegats per uns albarzers que de forma parasitaria primer realcen la verdor i ajuden apareixer mes vert l'arbre, pero finalment acaben ofegant-lo, fent que este soles servixca de recolzament, de capçal, per a que l'albarzer puga mostrar-se en sa majestuositat imponent, i deixar per fi mostrar sa miseria estructural. Pero clar, eixe albarzer punchós, no pareixia tan ofensiu, inclus mos donava mores en l'estiu. I era vert, pareixia tan inofensiu, inclus quan anà apoderant-se del marge. I pensar que soles en visitar de quant en quant el camp, en dedicar-li uns poquets diners i algun que atre mati de fi de semana podriem seguir tenint un camp productiu. ¿Per que abandonem aixina els nostres quefers?... ¿Realment queda tan llunt en lo temps quan mos els deixaren els nostres majors?
Soc conscient que moltes voltes, degut als nostres quefers, a les nostres “atres prioritats”, deixem de costat les nostres obligacions. Unes voltes ho fem perque realment tenim quefers prioritaris que aixina ho demanen, pero atres... no tenim escusa, ¿no creeu? Si ho teniem tot, hem sigut capaços de deixar pedre en tan sols una decada tot lo que mos havien deixat en herencia.
Perguerem el nostre sentit durant una epoca ocultista en que el gastar (i el guanyar, com no) representava la cultura, en que conseguir bens materials era mes important, mos donava mes prestigi, que mantindre les nostres costums. Epoca en que molts aprofitaren per a silenciar i emmudir als que es negaven a seguir l'engany, als que denunciavem en tots els llocs l'ocultisme i la manipulacio a la que erem somesos constantment. Als que avisavem com s'arrimava l'albarzer, com entre vaivens silenciosos, com a serps anaven pujant per les soques. Molts caigueren pel cami, alguns, inclus, no tornaren a alçar-se. Atres s'entretingueren collint mores. Encara que no faltà qui recomanat pel vei del camp de dalt, o del que allindava al costat opost de la sequia, abonà en sequestrene i 20-10-5-2 els albarzers, perque aixina protegiria als tarongers dels que venien a espigolar-mos les nostres taronges. ¿que vos oferiren per a creure-vos eixes mentires, cacaus?
Pero el ritme frenetic d'este Mon seguia marcant el nostre desti. Fins que tocarem fondo. Fins que caiguerem presos dels nostres abusos, fins que un dia fatidic despertarem i descobrirem l'engany.
Malaït desti, sempre tan confus i enrevessat. 
¿Per que no te mostres mai nuet, com ho fem mosatros quan naixem?
I es que, qui no recorda aquella epoca en que tots treballavem, quan tots teniem de tot. O per lo manco aixina mos ho feren creure. ¿Per que no seguirem regant l'hortet, tant constava? Pero clar, era millor deixar fer, deixar que atres l'atengueren, que feren lo que vullgueren, total, en que mos dugueren taronges per als chiquets (encara que les mesclaren en mores) i no mos tocaren la boljaca. Total tots ho feen, inclus en la tele parexia que mos ho venien com a moda. Maleits adoctrinadors. Pero ¿I ara, qui recorda com teniem el campet, o encara estem pensant en vendre'l per al poligon, o que algun incaut mos compre lo que queda per un bon grapat de cacaus? Ara, ya no te valor. Ni tan sols arriba el ansiat poligon. Pero estem al costat, si . Arreplegarem tot el fem els dies de Ponent o Tramontana, pero no, el nostre campet no es poligon. Ni tindrà mes subvencions per a que tornen a brollar en ell, de nou, eixos tarongers que eren l'enveja de l'arboreda. ¿Els recordes?
Hui reclamem una Primavera, pensem que l'unica solucio es alvançar eixa primavera, pero realment penseu que es aixina o aixo tambe forma part de la mateixa mentira que mos va fer caure de la burra. La mentira que mos alimentà durant anys i mos va fer creure que les coses importants eren els diners, deixant de costat la nostra familia i la nostra identitat. Eixa mateixa mentira que matà el nostre hortet identitari. Que va omplir d'albarzers filologics la nostra llengua tarongera. Que intentà inclus matar les seues raïls per a enfortir-se ell aprofitant la nostra estructura i vellea. 
Mentres i sense donar-mos conte, per Tramontana, el poligon seguix tirant-mos el fem, matant les nostres arraïls en els seus “toxics”, quedant-se en tots els beneficis. I el del camp de Ponent, el que mos recomanà tirar Sequestrene als albarzers, es riu. Pronte haurem perdut l'esperança, i encara que s'ha quedat sense les taronges que mos espigolava, no passa res, sempre quedaran atres camps, pero mosatros acabarem cedint i deixarem el camp abandonat per a que ell puga girar tranquilament el tractor o inclus entrar al seu camp fent cami per a on un dia teniem tarongers. Total, ara si volem taronges mos les cobrarà. Pero clar, mos ha dit que si li fem falta a l'any que ve, mos llogarà per a collir, o en una poca sort, mos deixarà aclarir esta primavera un atre camp, que curiosament llimitava en ell i es va quedar casi regalat gracies a la gestio d'un treballador que cuidava l'hortet en son antic amo. Clar, es molt suculent quan a u li prometen mes jornal i damunt durant mes dies, si al final amor d'amo... es com aigua en cistella. ¿No? ¿que sabran els demes, acas s'han vist alguna volta en l'aigua al coll?

Pero yo seguixc pel meu cami, seguix esperant que passen els borregos, que per fi la gent desperte, que busque mes allà de la primavera. ¿Que farem quan arribe l'estiu, i en l'hivern, de que mos alimentarem si el que està fent la formigueta s'endu fora els beneficis?
¿No penseu que la solucio la tenim que buscar mosatros, que no soles fent alvançar-se la primavera conseguirem tornar a obtindre fruits? ¿De que mos servix que decidixquen per mosatros forasters, que gent que no creu en la nostra potencia, o que influenciats pels nostres veïns sembre i abone alarzers? constantment en els nostres margens? ¿Per que no arrisquem? 
Donem pas als “nostres”, a la gent del poble, als que com mosatros han patit dels abusos, als que un dia trobaren en els nostres majors eixes solucions, que desgraciadament estaven escrites en lletres d'Or, i que per perea o desconeiximent no llegirem. Deixem a la gent que s'ha preparat, i als que duen molts anys defenent-mos des de l'ombra a la que foren condenats. Fem una pinya, no deixem mes que els que tenen el melic grillat podrixca als mes vigorosos, i sobre tot demanem els nostres drets, netegem els margens i rius d'albarzers i toxics, tornem a sembrar els pinyols que mos donaren els nostres majors, i passem la rella. No tot està perdut, soles mos fa falta tornar a confiar en mosatros, entendre el per que hem patit eixe castic, el per que lo nostre sempre ha segut envejats pels dels camps del costat. Tornem a despertar l'arboreda, tornem a mampendre i defengam tot lo que mos pertany, pero sobre tot prometeu-vos, una i atra volta que no tornareu a descuidar ni una sola volta mes l'hortet, ni deixeu de nou que florixca cap albarzer en el nostre marge. Pero sobre tot, recobreu el valor, denuncieu a tot aquell que baix falsos pretexts ompli de toxics el tronc i les arrels, al qui ensenya als nostres fills que l'hort es soles un tros de terra, i que algun dia serà poligon, i eixirem guanyant tots. Perque mosatros no volem deixar a la sort el nostre hort, no volem que es confonga en cap poligon, ni que servixca de cami per a cap tractor.
Pero... ¿Sabrem realment triar correctament el cami?

¿Realment Aldeua seguix estant tan llunt?